Selecció de textos extrets de l'obra d'Antonio Prete "Trattato della lontananza" Bollati Boringhieri editore.
Les imatges són obres i suggeriments documentats de l'autor d'aquest blog.

CRÒNICA D'UNA MIRADA

En l'experiència de l'exili, el moviment de les mirades es converteix en interrogació profunda, el desarrelament no busca proteccions al marge del llenguatge, que sovint és l'única bassa al mar de la estrangeria i la solitud.

PERSISTÈNCIA DEL BLAU

L'exorcisme de l'infinit cerca innombrables formes noves. Les poètiques de l'art -entre avantguardes històriques i recurrents i el cor de les periòdiques tornades al clàssic- tracten de tant en tant la llunyania com a simulacre o com a cita sofisticada de la perspectiva perduda, o com a desbordament tot ell recollit en un tancat , en les línies d'un objecte, en una mirada fixa, en l'elegància d'un dibuix.

La persistència del blau -en funció de similitud amb el llunyà, més que com a significant del llunyà- evidencia el nexe amb la tradició. Que és un nexe de regal, irònic, d'ineludible herència, d'afectació. Un catàleg del blau explicaria, al llarg de l'aventura de múltiples i contradictòries experiències pictòriques, la història d'una paradoxal fidelitat, confirmada, naturalment, per les traïcions. 



 Edvard Munch "L'oeil modern 1900-1944" Centre Pompidou 2011


EN ELS LÍMITS DE LA HISTÒRIA


Els grans llibres de les antigues religions mediterrànies i els de les orientals inclouen també el límit en què la història s'uneix a la imaginació, i en aquest límit apareixen poblacions perdudes.

ATRAPADES A LA LLUNYANIA


Però els estels estan atrapats en la seva llunyania, en la seva inefabilitat (una altra vegada Rilke: "(...) die sind besser unsäglich"). No formen part de la llengua de l'home, més encara: són, precisament allò que la paraula no pot acollir, no pot nomena.

UN PUNT S'APROXIMA


El punt, mentre s'aproxima, es torna cada vegada més brillant. D'una banda, adquireix forma un blanc indiferent. Per un altre, es defineix un blanc nou. Són les ales del "pilotcelestial" que condueix "més de cent esperits" cap a la riba, resant  amb les paraules de l'exili, del seu final: "In exitiu Israël d'Aegypto". Com més s'apropa el "ocell diví", més clara resulta la seva figura, fins a resultar encegadora, insostenible a la vista

ELS REGNES DE L'INEXPLORAT


Donar un nom al que no ho té perquè és desconegut, voltar allò que és il·limitat, disposar en un ordre espacial i geomètric el misteriós i seguir oferint, encara, una terra al monstruós i un cel a la divinitat dels cossos astrals, significa buscar seguretats davant la por provocada per l'insondable. I significava donar cabuda al fabulós en un dibuix i assenyalar també on s'estenen els regnes de l'inexplorat.

LA PÀTRIA DEL POETA


El núvol és una representació de la metamorfosi. La seva forma amb prou feines fixa, canvia. La pàtria del poeta -ho deia el poeta alemany Jean Paul- és una pàtria de núvols, una Wolkenheimat. L'horitzó cap a on corren els núvols és l'altre país, el "autre monde": un país el perfil del qual està totalment dissenyat a l'interior del poeta i, al mateix temps, és un miratge, es mostra com l'autèntic habitar i es troba embolicat en la boira del desconegut. Somni, idea, música d'un altre lloc que transforma el seu encant en la linea d'horitzó a partir de la qual pot criticar-se el temps present, la crueltat i l'absència de "obertura" que habita el temps present.

MARE, QUÈ M'OBLIDO?


Cada partida és un adéu, encara que de vegades impronunciado. Es parteix del temps viscut en un lloc, de les veus i de les imatges d'aquest temps, de la nostra pròpia imatge, com era en aquest temps. Si, com diu la coneguda sentencia, partir és morir una mica, allò  que es deixa morir de nosaltres és aquest temps que que ha estat nostre i, amb ell, la vida dede tots aquells que van creuar la seva existència amb la nostra.

ANTROPOLOGIA IMAGINÀRIA


El coneixement de poblacions llunyanes ha estat anunciat i immediatament acompanyat, i fins a potser afavorit, per la representació fantàstica. Una antropologia imaginària ha descrit geografia i costums, llengües i ritus de llunyanes terres. (...) ... el fabulós, l'excessiu, l'extraordinari han coincidit en aquest antiquíssim i modern exercici que narra la llunyania, els homes i els usos dels seus pobladors, les extravagancias i l'insospitat que la fa brillar amb una fascinació sempre renovada. No és, per ventura, en l'insuprimible desig de viatge, en aquesta malaltia que Baudelaire crida "horror al Domicili", on basen la seva existència els països fantàstics, les poblacions imaginàries?


EN L'HORITZÓ D'UN MECANISME

Miniaturització i familiarització lúcida del cosmos: la llunyania, de la qual queda el blau a manera d'última i freda referència, és una petita escenografia que trenca l'il·lusionisme naturalista perquè posa els dos sols i les dues llunes en l'espai d'un mecanisme gobernable (el cable pot encendre i apagar tots dos astres). Els emblemes de l'antiga i la moderna melancholia -sol negre, lluna negra- han estat col·locats en l'espai i, al mateix temps, lúcid, d'una objectivitat falta ja de tota emoció davant del "natural": la pintura ja no està en l'horitzó del sud-naturel de Baudelaire -que era, encara, distància de la naturalesa, una distància interactiva i interpretativa-, sinó que es troba en l'horitzó d'un mecanisme que contamina les referències, fins i tot les que provenen del repertori del mateix autor.


UNA HISTÒRIA LÍQUIDA


María Zambrano en el seu llibre Els bienaventurados ha descrit la fisonomia interior de qui viu en aquesta condició concreta d'exili. El profund sentit d'orfandat, per exemple. La presència dels pares, de la tradició mateixa, ha desaparegut. La història ja no et pertany, sempre tens la sensació de surar per damunt: una història líquida, fugissera, que no et sosté. L'experiència del desarrelament fa de l'exiliat algú procliu a les visions: aquesta disposició és, al mateix temps, distracció, divertissement interior, actitud malenconiosa i recerca d'una proximitat amb el llenguatge i els seus límits.



DIÀLEGS AMB L'INFINIT


La marxa que gosa aventurar-se en els llocs on la llunyania llueix amb els seus reclams -tant si es tracta d'un miratge com de terra física d'arribada- converteix cada parada en el llindar d'una nova observació. D'una nova mirada que busca la seva llunyania, per reprendre així el diàleg entre la finitud i el seu més enllà.

LLÀGRIMES DE COMIAT


La llàgrima, fruit únic de l'amor: la passió amorosa, amb els romàntics, ha assignat a les llàgrimes la tasca d'una llengua més forta que la llengua, el poder de compendiar tots els matisos d'un sentiment impetuoso, alegria i presagi del final barrejats (...) L'hora de l'adéu és l'escena que fixa les veus, gestos, rostres dirigits a un temps en què la distància, en la repetició agridulce del record, modula els contorns, els timbres, fins a la seva dissolució, fins a la seva transformació en estrany i impalpable aspecte, fluctuant entre el real i l'il·lusori, entre el record i la imaginació (...) Mantenir obert l'espai de la nostàlgia pot ser que signifiqui allotjar aquestes imatges en el llenguatge.

VIDEO PRESENTACIÓ 1ª part / 2ª part



Presentació de "Tractat de la llunyania" al Museu d'Història de la Immigració de Catalunya, 21 d'Octubre de 2011. En la fotografia, Imma Boix la directora del museu i l'autor del llibre, Antonio Prete.

Inauguració de l'exposició permanent Espai Migrar en el jardí del MhiC. 
En els panells, cites del Tractat de la llunyania 
i el nom del seu autor en la llista d'agraïments.





ELS TRAÇOS DE LA CANÇÓ


Veu, vocació: el llunyà adopta una veu a fi que els sentits puguin triar un nou camí. La fidelitat a una veu que ve des de lluny és, amb freqüència, el principi d'una nova tasca, el punt de partida  d'una aventura humana.


'Tali Tali' - Alice Nampitjimpa

Alice Nampitjimpa


MAPA MUNDI


Els mapa mundi, des del seu propòsit original de designar i dibuixar la terra i els mars-gairebé una nova denominació física-, durant moltssegles van freqüentar els confins entre el conegut i el desconegut, entre el visible i l'invisible, entre el natural i el meravellós. (...) Donar un nom al que no ho  perquè és desconegut, cercar l'il · limitat, disposar d'un ordre espacial i geomètric el misteriós i seguir oferint, encara, una terra almonstruós i un cel a la divinitat dels cossos astrals, significava buscarseguretats davant el pànic provocat per l'insondable. I significava donarcabuda al fabulós en un dibuix i assenyalar també on s'estenen elsregnes del inexplorat.





NOCTURN ESTEL·LAR DE LA INFÀNCIA


"És com si aquesta caiguda nocturna entre els estels vingués d'un somni llunyà i, al mateix temps, estigués alliberada de tota pertorbació, per lliurar-se a l'alegre senzillesa d'un dibuix, a la gràcia animada d'un retall de paper acolorit i cridaner. El cercle vermell del cor, el cos negre que vola, el groc or dels estels radiants constitueixen l'alè del blau: la llunyania posseeix tots aquests elements figuratius, els penetra i, en cert sentit, els restitueix a l'observador. La llunyania té aquí el ritme i el somriure d'un dibuix -d'un somni- que s'eleva des de la infància, des del nocturn estel·lar de la infància." 

Jazz, Matisse, 1946