Miniaturització i familiarització lúcida del cosmos: la llunyania, de la qual queda el blau a manera d'última i freda referència, és una petita escenografia que trenca l'il·lusionisme naturalista perquè posa els dos sols i les dues llunes en l'espai d'un mecanisme gobernable (el cable pot encendre i apagar tots dos astres). Els emblemes de l'antiga i la moderna melancholia -sol negre, lluna negra- han estat col·locats en l'espai i, al mateix temps, lúcid, d'una objectivitat falta ja de tota emoció davant del "natural": la pintura ja no està en l'horitzó del sud-naturel de Baudelaire -que era, encara, distància de la naturalesa, una distància interactiva i interpretativa-, sinó que es troba en l'horitzó d'un mecanisme que contamina les referències, fins i tot les que provenen del repertori del mateix autor.
 |
 |
|
|