María Zambrano en el seu llibre Els bienaventurados ha descrit la fisonomia interior de qui viu en aquesta condició concreta d'exili. El profund sentit d'orfandat, per exemple. La presència dels pares, de la tradició mateixa, ha desaparegut. La història ja no et pertany, sempre tens la sensació de surar per damunt: una història líquida, fugissera, que no et sosté. L'experiència del desarrelament fa de l'exiliat algú procliu a les visions: aquesta disposició és, al mateix temps, distracció, divertissement interior, actitud malenconiosa i recerca d'una proximitat amb el llenguatge i els seus límits.
 |
