L'exorcisme de l'infinit cerca innombrables formes noves. Les poètiques de l'art -entre avantguardes històriques i recurrents i el cor de les periòdiques tornades al clàssic- tracten de tant en tant la llunyania com a simulacre o com a cita sofisticada de la perspectiva perduda, o com a desbordament tot ell recollit en un tancat , en les línies d'un objecte, en una mirada fixa, en l'elegància d'un dibuix.
La persistència del blau -en funció de similitud amb el llunyà, més que com a significant del llunyà- evidencia el nexe amb la tradició. Que és un nexe de regal, irònic, d'ineludible herència, d'afectació. Un catàleg del blau explicaria, al llarg de l'aventura de múltiples i contradictòries experiències pictòriques, la història d'una paradoxal fidelitat, confirmada, naturalment, per les traïcions.
Edvard Munch "L'oeil modern 1900-1944" Centre Pompidou 2011
